SURA
La primera vegada que vaig arribar a Sura em va envair una sensació de mareig molt gran: cada un dels espais, edicficis i habitants, navegaven per l'espai líquid infinit de color blau que era la ciutat, en constant balanceig, en constant moviment. El bressolar era lent i feixuc, donat que el líquid que tot ho envoltava era dens, gairebé de la consistència del mercuri. Moure's demanava d'un gran esforç i la sensació de lentitud es percebia en totes i cada una de les plataformes que formaven la gran superfície lliscant, com grans fulles de nenúfar.
Sura s'havia convertit en la ciutat de la paciència i del temps respirat, però també la ciutat del relentir. Era una ciutat horitzontal, una ciutat de superfície infinita, d'una inquietud latent.
La calma aparent que regnava a la ciutat es veia interrompuda només de manera puntual pels perillosos remolins que de manera inesperada es produïen sota la superfície, i et podien enxampar a mitja navegació, cosa que ho feia especialment perillós. Sura, es transformava en un caòtic remolí-desguàs que engolia allò que es trobava al seu pas.
Els habitants de la ciutat, que ja s'ho coneixien i ho temien, deien que aquell era el temps de la U-Sura, l'època més difícil de tot l'any.
A propòsit de Les ciutats invisibles d'Italo Calvino